PREPAREM LA CARTA ALS REIS

Benvolguts pares i mares,
Donat que ens anem acostant a les festes de Nadal, fem difusió de la Xerrada "Preparem la carta als reis", que es farà el dijous 26 de novembre a l'Escola Bressol Els Picarols, a càrrec de Noelia Vallejo i Ada Pascal.

ELS NENS NO HAN D'OBEIR

Benvolguts pares i mares, 
Aquest és un article d'Andrea Zambrana, experta en coaching educatiu,
 publicat a la pàgina:
http://www.gestionandohijos.com/los-ninos-no-tienen-que-obedecer/
Esperem que us resulti interessant.

“Los niños tienen que obedecer”, “un niño bueno es un niño que hace caso (a la primera si puede ser)”, “tienes que ser obediente” ¿os suena? Damos por hecho que esto es así. Pero… paremos un momento y cuestionemos esta creencia: ¿es eso cierto? ¿ de verdad los niños tienen que obedecer? Mi opinión es esta: NO. Y ahora te cuento el porqué.

¿Qué significa obedecer”? Obedecer (según el Diccionario de la Real Academia Española) significa “cumplir la voluntad de quien manda”. Es decir, complacer a otros independientemente de cual sea tu voluntad, tu criterio o tus necesidades intrínsecas.

Doy por hecho que la mayoría de las veces cuando les decimos algo a nuestros hijos es “por su bien” o por algún motivo bien justificado. No obstante, y siendo honestos, que nuestros hijos nos hagan caso es algo que también nos hace la vida más fácil a los padres. Nuestro día a día suele ser complejo y agotador; ¡un poco de colaboración por su parte nos va de maravilla! Eso está claro. Pero ¿y para ellos? ¿Obedecer es algo que les va a ser útil para la vida? ¿Es esto lo que queremos para el adulto que va a ser, que se someta a las decisiones que otros, con más autoridad, (maestros, jefes, …) tomen por ellos, las compartan o no?

Lo que quiero decir es que obedecer es un recurso que utilizamos desde la urgencia y que nos sirve para el corto plazo. Podemos conseguir que obedezcan diciendo las cosas bien, con gritos, castigos, amenazas, etc… y quizás lo consigamos. Pero ¿qué precio estamos pagando? Quizás hacer que tu hijo recoja su habitación hoy (con gritos, amenazas, castigos, etc. ) signifique descuidar tu relación con él creando distancia y desconexión. Y creedme cuando os digo que la relación lo es todo.

Con esto no estoy diciendo (y esto quiero que quede muy claro) que no debamos poner límites a nuestros hijos (siempre es necesario poner límites)

 ni que debamos dejarles hacer lo que quieran para “no perjudicar la relación”. Eso también sería una fuente de conflicto tanto en el corto como en el largo plazo. A veces la palabra límites se asocia al castigo o al enfado, y no es así.Se puede poner límites desde el amor y el respeto, es de eso de lo que va este post.

Tampoco quiero decir que los niños no deban  tener en cuenta lo que les decimos, o que no les debamos castigar o reñir nunca. Cuando les advertimos de que no toquen algo porque se pueden hacer daño o que no peguen a su hermano, no sería educativo ni constructivo pasar de todo y no decirles nada. Lo que quiero decir es que podemos conseguir que nuestro hijo ordene su habitación de otra manera y sin que nuestra relación con él se vea afectada.

Vale, entonces ¿qué propongo para conseguirlo? Lo que propongo es que probemos a enfocarlo de otra manera. En vez de “los niños tienen que obedecer”, os ofrezco esta otra perspectiva:  “los niños tienen que respetar y confiar en lo que les dicen los padres”. Los niños no tienen que hacer caso porque les amenacemos o porque nosotros como padres siempre sabemos mejor que ellos lo que tienen que hacer. Con eso les enseñamos a ser sumisos.

 Los niños tienen que respetar lo que les decimos como padres porque confían en nosotros y en que lo que les digamos es por su bien y el de la familia. Ese es un valor que sí les va a servir en un futuro.

Ahora es cuando me preguntáis: “Si, esto es muy bonito, pero ¿como se hace esto de que confíen? Mi hijo si no le amenazo, ordeno, castigo, no hace caso”… Hay muchas cosas que podemos hacer para darle la vuelta (muchas de ellas son las que ofrecemos en nuestros cursos de “AEIOU”). Ahora bien, la primera y más importante es esta:  Si quieres que tu hijo respete lo que dices y confíe en ti,  respétale y confía en él tú primero.

Al principio, como el “antiguo hábito” (hacer que obedezcan) suele estar muy arraigado, puede no funcionar a la primera. Pero ¡si persistes verás el cambio! Cambiar nuestra forma de relacionarnos con nuestros hijos no es algo fácil. Pero SIEMPRE se puede cambiar, mejorar y aprender. Y lo mejor de todo es que como nuestros hijos son esponjas, ¡tiene un impacto rapidísimo en ellos!

Todo empieza por ti, papá o mamá. Los niños no tienen que ser obedientes, los niños tienen que saber que sus padres dicen las cosas por su bien y confiar en que es así. Y para lograr eso, hay que invertir en construir una relación fuerte y sana con ellos. Y, aunque quizás te parezca que no, la mayor parte del éxito está en tus manos.

L'educació digital dels infants, en una guia

La guia 'Com t'impliques en l'educació digital dels teus fills i filles' recull, en un format breu i entenedor, alguns consells sobre l'ús de noves tecnologies, amb l'objectiu de poder orientar les famíleis  en l'educació digital dels seus fills.
Podeu descarregar-la mitjançant aquest enllaç: 
http://www.xtec.cat/web/comunitat/escolaifamilia

   

                         

L’ADAPTACIÓ A L’ESCOLA A P-3

Els infants que inicien la seva aventura a l’escola necessiten un període de temps per tal que el nou entorn, els nous adults i els nous companys i companyes esdevinguin coneguts, i per tant, perquè els transmetin sentiments de seguretat i confiança. Aquest procés pot durar dies, setmanes o, en casos esporàdics, una mica més. Hem de pensar que per a ells significa un trencament molt important amb tot un món de referències afectives, la seva família i l’entorn de la Llar d’Infants.

 Què pensaríem i què sentiríem nosaltres si ens deixessin enmig d’un país desconegut, amb gent del tot aliena, amb veus diferents, maneres de fer que no entenem?

Les mestres i personal no docent de l’escola són els i les professionals que vetllaran perquè aquesta adaptació sigui el més relaxada possible posant els mitjans necessaris per crear un ambient afectuós, serè i càlid a l’aula. Cal que l’infant se senti acollit i respectat.

La família ha de viure aquesta separació de l’infant de forma serena i alegre, malgrat que els sentiments contradictoris s’imposin durant els primers dies del procés – culpa per deixar-lo amb algú desconegut i a la vegada pensar que en aquest indret trobarà un munt de possibilitats i d’experiències molt enriquidores per a ell.

  Aquesta separació de la família, de la mare i del pare, pot comportar incertesa, un estat de malestar i angoixa que pot manifestar-se en plors, alteracions del son, rebequeries, pèrdua de la gana, tristesa, febre… No hi ha cap recepta màgica que garanteixi una adaptació immediata i meravellosa a l’escola. Es tracta d’un procés individual, ja que cada nen i cada nena té el seu propi ritme segons les seves necessitats i experiències prèvies. Això sí, la família és un factor importantíssim que facilita i dinamitza l’adaptació.

  Algunes pautes que facilitaran als infants i als pares aquesta adaptació:

• Durant els dies previs, convé que parleu amb el vostre fill o filla sobre la seva assistència a la nova escola. Expliqueu-li que estarà amb altres nens i nenes, que hi haurà joguines noves, que aprendrà coses divertides, i, sobretot, que hi haurà una mestra que cuidarà d’ell/a. Cal transmetre’ls entusiasme i confiança.
• És important tenir una actitud oberta i positiva respecte l’escola. No s’han de fer amenaces que impliquin l’escola i cal procurar no fer-ne comentaris negatius. També cal anar en compte amb els comentaris en relació al procés d’adaptació del nen/a a d’altres familiars o coneguts davant d’ell/a. Al contrari, convé parlar-los dels avantatges d’anar a la nova escola, de com s’ho passarà de bé, de totes les joguines divertides que hi ha, dels nous amics i amigues…
• Convé que els matins siguin tranquils, agradables, sense presses per esmorzar o vestir-los.
• En arribar a l’aula, cal acompanyar l’infant agafat de la mà, parlar amb la mestra i  saludar tothom amb naturalitat. Us heu de mostrar segurs i confiats, no ha de detectar “cap signe de debilitat” i tot es farà més senzill.
• Permeteu que les mestres satisfacin la curiositat dels vostres fills/es. Convideu l’infant a demanar-li el que necessiti.
• El comiat ha de ser ferm però amb tendresa, no cal allargar el moment innecessàriament. Feu-li un petó i una abraçada i digueu-li clarament que tornareu a buscar-lo/a i desitgeu-li un bon dia, que s’ho passi molt bé. Si aconseguiu sentir-vos segurs i confiats, transmetreu la mateixa sensació al vostre fill o filla. Encara que plori i s’enfadi, mantingueu-vos ferms i marxeu de l’aula. Si l’infant veu que amb el plor pot retenir-vos, estarem reforçant una conducta que li dificultarà l’adaptació.
• Generalment, el plor desapareix al cap d’una estona, de vegades només en un moment, ja que aviat descobreixen que és més divertit jugar i descobrir les sorpreses que hi ha a l’aula que quedar-se plantat a la porta o en un racó plorant desesperadament.
• En recollir el vostre fill/a, abraceu-lo, petonegeu-lo, però no us compadiu davant d’ell/a de la mala estona que ha passat “per culpa vostra”. És habitual que en retrobar-se amb la família tornin a plorar, encara que faci molta estona que no ho fan i hagin jugat la mar de bé, per demostrar al pare o la mare que segueixen mantenint-se ferms en el seu “disgust”, o fins i tot, que no en facin gens de cas. Si no li donem importància a aquestes actituds, aniran esvaint-se paulatinament.
• Apropeu-vos a la mestra i parleu-hi, pregunteu, comenteu el que us neguiteja. La comunicació amb el personal docent ens ajudarà – tant a vosaltres com a nosaltres –  a establir estratègies per continuar facilitant l’adaptació del vostre fill/a. Finalment, acomiadeu-vos amb un alegre “fins demà!”. 

A mida que aniran passant els dies, l’infant s’adonarà que els que som a l’escola també els donem afecte, seguretat, confiança i estem pendents de les seves necessitats. A poc a poc, deixaran de plorar o d’estar tensos i tristos per començar a jugar, a gaudir de les cançons, els contes i les activitats, a descobrir els nous companys i companyes. Tot un munt d’experiències que el faran madurar, guanyar en autonomia i, finalment, adaptar-se a la dinàmica de l’escola i a superar el curs amb èxit.

Adaptació del text  L’Adaptació a la llar d’infants, per Cristina Fontana.

VUIT CRITERIS PER ESCOLLIR ESCOLA

Benvolguts pares i mares,
A la revista PADRES DIGITAL han publicat un article que pot ser del vostre interés en aquestes dates:

Tot un món dins la tauleta

Entre els 2 i els 3 anys moltes criatures accedeixen de manera habitual a l’‘smartphone’ o la tauleta dels seus pares. A més, el 92,5% dels menors d’entre 11 i 14 anys s’han descarregat alguna aplicació mòbil. Són nadius digitals La canalla del segle XXI arriba amb una tauleta sota el braç.

Creixement imparable

Com ha passat de manera tradicional amb el món de les pantalles, sigui la televisió o l’ordinador, hi ha veus que alerten sobre el risc que aquests dispositius facin els nens més passius o els aïllin. Ara bé, la portabilitat i la connectivitat trenquen amb aquests tòpics. Els pares també dubten sobre a quina edat és convenient que els nens comencin a utilitzar els dispositius mòbils.

“Sóc dels més optimistes que trobareu: el tema no és quan han de començar a utilitzar-los, si no quan els podem deixar sols fent-ho, perquè cal estar amb ells”, explica Dolors Reig, psicòloga social especialitzada en educació i xarxes, i coautora de l’informe de Telefónica Els joves a l’era de la hiperconnectivitat, tendències, claus i mirades. Un dels fets diferencials d’aquests dispositius és que els donen una gran oportunitat d’aprendre a aprendre. “Viuen en un món en què el feedback és més important que mai, estan exposats a molts estímuls informatius, i que des de ben petits aprenguin a gestionar aquesta gran càrrega informativa, a ser actius, és molt positiu”, diu Reig, que, d’altra banda, també creu que és molt important que no deixin de fer activitats com ara esport, escriure o altres extraescolars.

Entreteniment digital

A la tauleta el nen es veu obligat a triar els continguts. “Però és l’adult qui millor li pot ensenyar a aplicar el criteri. En el seu temps de lleure, triar jocs i vídeos el pot ajudar a desconnectar”, afirma la psicòloga Dolors Reig. N’hi ha de tot tipus, de bons i de dolents. La clau és ajudar-lo a triar amb criteri. Hi ha aplis molt atractives que combinen lleure i educació. Segons el terme anglosaxó, es tracta d’edutainment (educar mentre s’entreté).

“Quan toques, veus, sents i fas aprens més”, afirma Gemma Malet, cap de projecte de La Factoria, una empresa ubicada a Cabrianes (Bages), present també a Alemanya i als Estats Units. Ha desenvolupat una de les aplicacions per a nens de 6 a 8 anys més destacades per Apple i traduïda a 20 idiomes, Kids Planet Discovery, que permet jugar i aprendre geografia al mateix temps. Una altra de les seves creacions més destacades és l’aplicació MakerPF, que permet que nens i adults desenvolupin els seus propis continguts. “Ensenya al nen a fer un discurs amb les noves tecnologies que trenca la idea del llibre com a únic vehicle narratiu”, explica Malet.

Text extret de l'article de MÒNICA L. FERRADO al Diari ARA, el 22-03-14